Reseña de Xavier Vidal: El cine nos ha enseñado en repetidas ocasiones la África de postal, de safaris y naturaleza exuberante. Otras propuestas como En un mundo mejor o El jardinero fiel miraban el cuerno del continente más desconocido desde una perspectiva occidental: África servía para describir las miserias del Primer Mundo, no las complejidades del Tercero. Una mujer en África (White Material) es totalmente diferente. Es una película de color marrón oscuro casi negro: por los granos de café de la plantación que posee Maria Vial (Isabelle Huppert), por el polvo que recubre los caminos sin asfaltar, por la tez de sus protagonistas en rebelión. Una mujer en África habla de razas y propiedades. Narra el devenir de una mujer que recuerda cómo lo perdió todo y a todos. La historia de una resistente, de una superviviente, de una blanca perdida en la negra África. Porque, aunque su casa esté entre matorrales y campos de café, nunca conseguirá un hogar estable. Una apátidra, una mujer de frontera: ni es africana ni es francesa, o las dos cosas a la vez; y en la lógica de la colonización, es la verdugo y la víctima, la conquistadora que ha sido conquistada, que no puede, ni quiere, ni le dejan escapar. Explicada desde un punto de visto trágico y absolutamente femenino, Claire Denis levanta una película ambigüa, de fotografía hipnótica, con el pesimismo de quien sabe de lo que está hablando (Denis vivió en África durante su niñez). Si bien interesa la temática y la hondura de la trama, White Material no acaba de dotar a sus personajes de alma. Hay más tensión que complejidad. Y a Denis, como ya sucedía en 35 Rhums, le pierden ciertas extravagancias estéticas que no tienen demasiado sentido. A uno le gustaría saber más y más a fondo sobre esa terrateniente tan terca y tenaz... pero hay que entender White Material como una crónica fragmentada, la sucesión de recuerdos subjetivos que Maria (Huppert) invoca durante un viaje en autobús de regreso a su tierra. Eso justifica que White Material no pueda ser un relato ordenado, con un principio y un final, con unos personajes perfectamente delimitados según sus motivaciones y deseos. De aquí que White Material resulte una película extraña, de difícil digestión, abierta a nuevos visionados. Hay que verla.
Si te gusta esta crítica, vótala en Filmaffinity
Nota: 6
Ressenya d'Esther Ferré: UNA DONA A L’ÀFRICA (WHITE MATERIAL) és una pel·lícula difícil d’etiquetar. I, quan dic etiquetar, no em refereixo a la simple classificació entomològica que ens portaria a desar-la en un calaix i oblidar-se’n com faríem amb altres cintes també difícils d’etiquetar. Classificar-la vol dir fer l’esforç de desmuntar-la, per poder tornar-la a construir, peça a peça, i gaudir-la, finalment, amb tota la seva grandesa.
Disseccionar Una dona a l’Àfrica és parlar del cinema postcolonial, del fracàs de l’home blanc al continent negre i, sobretot, de la incapacitat d’entendre l’altre. Incomprensió i tancament d’actituds que parteixen d’unes perspectives oposades sobre la vida i la mort. Podem parlar també de solitud, de misèria, de bogeria, d’irracionalitat i de desesperació. Però si hi aprofundim una mica més, el que es fa evident és que cal parlar de cinema de dones.
Una dona a l’Africà és una pel·lícula signada per una de les grans realitzadores franceses d’ara mateix, interpretada per una de les millors actrius del panorama mundial i cosignada, a més a més, per una guionista reconeguda a França com una de les principals dramaturgues actuals.
Claire Dennis, Isabelle Huppert i Marie N’Diaye formen un tàndem que impregna la història i la visió d’Àfrica des de la mirada de les dones, com ho va fer Karen Blixen (Isak Dinesen), autora de diverses obres que van inspirar Out of Africa (1985), de Sydney Pollack, amb Meryl Streep i Robert Redford.
Som davant d’unes dones que han fet del continent l’últim refugi, un refugi que cal salvar a qualsevol preu, com intenta fer-ho la protagonista d’Una dona a l’Àfrica, que no vol renunciar a la seva plantació de cafè quan és ben evident que la guerra i la irraci¬onalitat li han ocupat el món. I aquest món mai més no tornarà a ser com abans.
Claire Dennis va viure la infància a l’Àfrica com a filla de diplomàtic francès i va ser arrancada del paradís infantil per una poliomielitis que la va tornar a una terra desconeguda, però que era la pàtria dels seus pares. Dennis (després de ser l’ajudant de direcció de Wim Wenders, Jim Jarmusch i Costa-Gavras) va tornar a casa i a l’Àfrica és on ha realitzat les seves millors pel·lícules: Chocolat (1988) i Beau Travail (1999).
Aquesta setmana la Sala 8 i Mig presenta un dels últims retrats sobre un continent en constant convulsió que obliga l’home blanc a afrontar les contradiccions ancestrals del colonialisme i les grans decisions polítiques. I aquestes decisions són les que pateixen els homes i les dones del carrer, que, de vegades, també poden convertir-se en monstres i víctimes.
21-27 d’octubre del 2011.
Horaris: 16, 18:15, 20:30, 22:40
No hay comentarios:
Publicar un comentario